Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de continus passos tàctics que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d'emetre sentència sobre l'Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap l'Estat, rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: "Sapigueu: Que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo la sanciono llei orgànica". Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l'Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.
L'expectació és alta. L'expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l'evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta càmera, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes . Repetim, es tracta d'una situació inèdita en democràcia. Hi ha, però, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un d'ells (Pablo Pérez Tremps) es troba recusat després d'una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort.
Dels deu jutges amb dret a vot, quatre segueixen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l'oposició sobre la renovació d'un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el "cor de la democràcia ". Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants es troben avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l'Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal-un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s'ha mostrat a si mateix-no farem gran lusió a les causes del retard en la sentència.
La definició de Catalunya com a nació en el preàmbul de l'Estatut, amb la consegüent emanació de "símbols nacionals" (¿potser no reconeix la Constitució, en l'article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?), El dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l'articulació del poder judicial a Catalunya, i les relacions entre l'Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d'acord amb les versions del mateix, atès que una part significativa del tribunal sembla estar optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que retallar d'arrel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, malauradament, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés, acceptació de la maduresa democràtica d'una Espanya plural, o el bloqueig d'aquesta. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la pròpia dinàmica constitucional: l'esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l'Estatut en un veritable tancament institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador.
El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l'Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds Zalamero). L'Alt Tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat , plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d'una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d'Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebrals del nostre sistema jurídic, d'arrel romana: Pacta sunt servanda. El pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent afartament per haver de suportar la mirada irada dels qui segueixen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya arribar a una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l'Espanya més pobre; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l'Estat; parlen una llengua amb més manxa demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en comptes de ser estimada, és sotmesa tantes vegades a obsessiu escrutini per part de l'espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat de aguanti cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat, convé que se sàpiga.
Estem en vigílies d'una resolució molt important. Esperem que el Tribunal Constitucional decideixi atenent a les circumstàncies específiques de l'assumpte que té entre mans-que no és altre que la demanda de millora de l'autogovern d'un vell poble europeu-, recordant que no existeix la justícia absoluta sinó només la justícia del cas concret , raó per la qual la virtut jurídica per excel.lència és la prudència. Tornem a recordar: l'Estatut és fruit d'un doble pacte polític sotmès a referèndum.
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú no erra el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i els disgustos. No estem davant d'una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible la destrucció de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l'autogovern, l'obtenció d'un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i seguiran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social.
Si cal, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d'una societat responsable
(extret de l'editorial de la vanguardia)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada